Vall d’Aran

Durant el Nadal 2007-2008 passàrem uns dies a La Vall d’Aran. De tot el que férem volem destacar:

-l’excursió des del pla de Beret al Santuari de Montgarri

  Excursió molt recomanable. Surt des del pla de Beret on es deixa el cotxe a un gran aparcament. La pista forestal comença al fons de l’aparcament a l’esquerra i des d’allà el camí està molt ben indicada en tot moment. Des de Beret a Montgarri, Santuari i poblet abandonat als anys 60 (Tòn fou el seu darrer habitant després de la mort de la seva dona, morí al 1962) hi ha 6km i compta amb un desnivell de 250m. Noltros no sabíem ben bé la distància però ens ho recomanaren així que la forta nevada que havia caigut no ens ho impedí, lluïa un bon sol i la neu de la pista forestal  estava pitjada per una màquina llevaneu, sort perquè només dúiem unes botes impermeables normals i corrents. Vérem passar molts de trineus estirats per huskies i poguérem escolar en nombroses vegades el llenguatge tant característics que empren els mushers per a comunicar-se amb els cans. El paisatge i boscos són espectaculars. Per dir-ho en una frase ser a Montgarri sembla estar dins un conte. Després de fer una volta per allà la curiositat ens féu descobrir una cabana de fusta talment extreta d’un conte i resultà ser un restaurant amb dues taules. El millor menjar d’alta muntanya fins ara vora una enorme i acollidora foganya, unes postres delicioses i un xupito per a poder arrencar la tornada.

-l’allotjament a Casa Puig al poble de Montcorbau, senzilla però molt acollidora i amb una família que et fa sentir a casa.

-menjar la famosa Olla Aranesa

-tastar el paté de porc senglar

-tornar al restaurant Casa Carmela del poble d’Unha. El restaurant actualment també s’anomena Es de Don Joan, segona generació de propietaris.

Hi vaig anar per primera vegada quan tenia vuit anys. Record que Unha era un poble mal d’accedir sovint incomunicat per la neu. Quan hi vaig anar amb els meus pares  era gener i tinguérem sort perquè la carretera estava oberta però haguérem de telefonar un dia abans per assegurar-nos si tenien suficient menjar per obrir el restaurant. Aquella setmana caigueren fortes nevades i estiguérem alguns dies a -15C i -17C. Aquell restaurant em quedà gravat. Hi havia una foganya enorme que encalentia massa, va sortir na Carmela a oferir el que tenia i record que em serví uns ous amb patates deliciosos i en molta quantitat, record que “els grans” es posaren les botes, hi havia tant de menjar… i record que fou un dinar llarg però la Carmela em va fer sentir com a casa i jo no tenia pressa per partir d’allà, la record com una padrina però vés a saber l’edat que tenia, jo era molt petita i en aquestes edats quasi tothom és vell…

La qüestió és que hi vaig tornar vint anys després. No vaig reconèixer el poble i no perquè no tingués memòria (perquè aquell poblet de pedra ennegrida i neu a voler em quedà a la retina per sempre) sinó perquè simplement no era el mateix poble. Aquelles curves tancades ja no hi eren, era molt més gran i ple de xalets “estil pirenaic”. Vaig poder reconèixer la foganya però ja hi havia noves sales i és un restaurant ben polit però sense l’encant d’aquell temps. A banda d’això vull dir que estiguérem molt ben atesos, tinguérem una bona taula i el mejar fou deliciós. Hi tornaria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s